El passat 19 d'abril es va celebrar a la
Biblioteca Municipal Joan Sardà i Lloret, de Sant Quintí de Mediona, l'entrega de premis pel certamen que cada any se celebra per St. Jordi.
Jo m'hi vaig presentar amb el text que podreu llegir a continuació i em van guardonar amb el Primer Premi de Narració Breu en la categoria d'adult.
I bé, aquí teniu el text, a veure què us sembla a vosaltres:
La mare plorava i ell no acabava d’entendre per què. Tot havia estat magnífic fins aquell moment. Acabava d’entrar i l’havia trobat així, d’aquella manera, intentant dissimular les llàgrimes que queien galta avall en un petit viatge cap a nous horitzons abans d’assecar-se.
L’Enric es va dirigir cap al seu despatx: una modesta habitació plena de prestatgeries plenes de llibres, molts dels quals encara no els havia llegit, però sempre havia pensat que un dia o altre li podrien ser de gran utilitat. Es va asseure davant l’ordinador i el va engegar. De fons se sentien els espetecs de la llar de foc ,també els sanglots de la mare que, mal dissimulats, l’atordien i no el deixaven refugiar-se en els seus pensaments.
Era la primera vegada en molt de temps que no era capaç de refugiar-se en els pensaments íntims i sincers que amagava al fons del pensament. Va pensar, per calmar-se i treure ferro a l’assumpte, que devia ser cosa de l’edat.
Per esbargir-se una mica, va respondre uns quants correus electrònics i després va buscar a cegues per la xarxa qualsevol cosa per distreure’s, qualsevol cosa que li permetés fugir, oblidar i desentendre’s d’aquella situació que no sabia com afrontar, i davant la qual els dubtes li havien fet perdre uns moments preciosos.
A la xarxa, tot li semblava vulgar, i va començar a perdre la calma que tant li havia costat aconseguir. Després va decidir escoltar música, alguna peça que li tornés l’estabilitat per poder analitzar aquella situació des d’una altra perspectiva, amb “les piles ben carregades”. Aquesta idea tampoc no va produir efecte, tot seguia igual: el silenci de la casa trencat per la llar de foc i el plor ofegat de la mare.
En aquell moment, l’Enric va decidir sortir del seu amagatall i tornar a passar per davant de la mare per veure si podia trobar en ella qualsevol senyal que l’ajudés a entendre una mica millor la situació. Després de fer-ho, no sabia si la sensació que tenia ara era pitjor: no trobava cap paraula per trencar el silenci pesat i dens que regnava a la sala. No sabia com acostar-se a la mare.
Què era el que el bloquejava d’aquella manera? Per què no li podia preguntar que era allò quela feia plorar? Va entendre que no tenia res a veure amb l’edat, com havia gosat pensar instants abans. No trobava cap explicació prou lògica per entendre aquell bloqueig. Va anar al lavabo i es va plantar davant del mirall: s’hi va veure reflectit com sempre, res no havia canviat. Va articular un so, una paraula, una frase inconnexa i sense sentit i finalment va tancar la boca fins notar una gran pressió als llavis. Llavors va pensar que si no s’aturava, es fondrien en un roig espès i lluent.
Es va asseure sobre el marbre de tonalitats clares que envoltava la banyera circular blanca que era un nou refugi entre els colors de la terra i la força de l’aigua.
Estava comprovant que al seu voltant res no havia canviat. Tot seguia igual, ell seguia igual, hi sentia igual. Semblava que tot havia restat immòbil excepte l’estat d’ànim de la seva mare. Ja no podia més: necessitava esbrinar el per què d’aquell canvi brusc i sobtat. Va respirar fons, va prémer la maneta per obrir i anar directe al fons de la qüestió que l’amoïnava des que havia entrat.
Amb decisió va avançar pel passadís i el rebedor fins arribar a la sala on es trobava la mare. Havia canviat de posició i ara s’estava eixugant més llàgrimes, que li havien quedat com adherides.
L’Enric li va buscar els ulls i l’ànima a través de la foscor de la sala, només alleujada per la poca claror que es desprenia la llar de foc, on els troncs ja no cremaven, consumits voraçment com una cigarreta. Només quedava alguna flama però hi havia moltes brases. Finalment, va aconseguir trobar l’espill de la seva ànima i s’hi va recrear un segons, observant-la com mai abans ho havia fet, intentant descobrir cada detall, per ínfim que fos, amb una tendresa infinita i plena de pau, com acabant-se de convèncer del que volia fer.
De la seva gola van sortir uns sons molt tènues i fràgils, encara amb por, que convidaven la mare a explicar què passava, però com que va notar de seguida que no l’havia sentit, va tornar a repetir les mateixes paraules amb més seguretat un cop trencat el silenci. La mare també el va buscar a ell amb els ulls plorosos i cansats i se’l va quedar mirant uns instants. Mentrestant, ell es preguntava una i altra vegada què li devia estar passant pel cap. Un cop sostingut aquest parèntesi en el qual el nerviosisme de l’Enric anà creixent a una velocitat desmesurada va ser la mare qui es va decidir a esboçar un somriure i abans de dir que no passava res.
Òbviament, l’Enric no es va creure res del que la mare li havia dit. Ara era ella la que s’intentava amagar darrere un somriure fals i forçat i fugir de la realitat que l’envoltava. Semblava que els papers s’havien intercanviat i ara era ella qui havia decidit obviar la situació, fingir i callar; coses que feia molt sovint per no fer patir els altres, potser sense adonar-se que amb aquesta actitud l’únic que feia era amoïnar-los encara més. En moments com aquests, de patiment i neguit, es tornava del tot hermètica i intentava dissuadir els demés i canviar ràpidament els temes que li tocaven la sensibilitat. Però a l’Enric no el podia enganyar, ho sabia, però sempre ho provava.
La connexió que hi havia entre mare i fill no podia ser millor. La sintonia que caracteritzava la confluència dels seus caràcters, les seves virtuts, els seus defectes, les seves emocions, semblava que fos totalment compatible. Des de ben petit, l’Enric havia estat molt unit a la seva mare, se l’estimava amb bogeria, no gosava imaginar com deuria ser la vida sense ella, li provocava vertigen aquest tipus de pensaments. Eren totalment compatibles: tenien moltes característiques comunes, no s’assemblaven físicament però sí emocionalment, tot i que també tenien les seves diferències. No obstant això, aquestes diferències no suposaven un entrebanc en la seva relació, ans el contrari, les diferències no feien sinó que ells dos es complementessin a la perfecció.
La barreja dels seus dos caràcters suposava una explosió de perfecció, detallisme i serenor. Semblaven estar fets per poder complementar el que a un d’ells li faltava, ja que l’altre semblava tenir-ho. La relació de la mare amb l’Enric, tot i la seva tossuderia, era molt més intensa, passional i sòlida que amb els seus altres tres fills i filles. Val a dir que la mare deia estimar a tots els seus fills per igual, però en el fons del seu cor, sabia que això no era ben bé veritat. El que sí que pot passar, és que per la raó que sigui, la mare que estima tots els seus fills, tingui un debilitat sovint molt emmascarada per un d’aquests. El mecanisme d’amagar aquesta debilitat és un fet natural que només evita a la mare haver d’excusar-se, donar explicacions o bé evita que els altres germans puguin estar gelosos del preferit de la mare.
L’Enric, per sort o per desgràcia, era per a la Roser aquesta mena de fill, i cap dels dos no ho podia negar. L’Enric, des de ben petitet, sempre havia defensat la mare i buscava mecanismes per fer-la cada dia més feliç, per dibuixar-li un somriure que li fes veure nous horitzons quan les coses anaven malament. Per això, després d’haver-ho fet tantes vegades al llarg de la seva vida, moltes d’elles inconscientment, se li feia estrany no haver pogut fer-ho en aquell moment.
L’Enric es va carregar de valor, i per evitar la densitat del silenci i l’ambient d’intranquil·litat i por de la sala on es trobaven tots dos en companyia de les ombres projectades per les seves figures, va decidir fer-li un senyal reclamant la seva atenció, per parlar i a la vegada ensenyar a la seva mare la carta del “no m’enganyes, et conec prou bé” que l’Enric sempre amagava sota la màniga.
