No pain, no harm. Just hope !

Provaré de quedar-me fora de tot el que m'envolta. Només aixó podré mirar amb sinceritat la vida i pensar amb maduresa.

No som sempre qui ens pensem que som, igual que mai no ens poden imposar ser qui tenim clar que no som. Però en aquesta afirmació hi ha forats negres: podem ser algú extrany a nosaltres? Podem canviar i tapar allò que ens fa por dir?

Doncs la meva conclusió en un no rotund. Tot acaba per caure pel seu propi pes, no som murs infranquejables que podem donar lliçons de vida i de com fer, perquè si fos així, nosaltres seriem perfectes, i ningú no ho pot ser.

Ara és hora d'aixecar-nos i creure per primera vegada en la vida, en nosaltres mateixos. Trobarem dins nostre la força que ens durà allà on vulguem: al cim dels nostres somnis, de les nostres passions, dels nostres amors. Som raó i som passió. 

Per això et dic: oblida't de tot i troba el teu espai en aquest gran mar. Fes-ho sense por de dir el que penses, orgullós de ser qui ets. És hora de conservar l'esperança, és hora de derrotar la por.

No pain, no harm. Just hope

Mònica Esbert, l'aigua i el silenci

Fa ja algunes setmanes, vaig acabar la lectura  d'aquest llibre de Mònica Esbert: El silenci sota l'aigua.

He de dir que no el vaig trobar solet, sinó que me'l va recomenar certa persona apassionada de la literatura catalana i crítica literària.

És per això que em vaig proposar devorar-lo de seguida, però a causa dels exàmens i tota la perafernàlia, ho vaig haver d'anar posposant. Quan vaig tenir temps, però, el vaig començar i no em va costar gaire acabar-lo.

He de dir que no és una novel·la excessivament llarga, però la vaig devorar de pressa, sense pensar gaire en el temps que emprava mentre passava les pàgines d'aquesta.

Amb tot, em va semblar una bona novel·la, tot i que emb certs matisos que, pel meu gust, caldria haver resolt abans de ser publicada: hi ha moments de la narració en els quals l'autora fa gala d'una gran capacitat d'anàlisi de les situacions complicades que se'ns presenten a tothom al llarg de la nostra vida, però hi ha altres moments en què trobes a faltar un cert grau de maduresa.

M'explico. Mònica Esbert és capaç de tractar temes tan durs i difícils com el càncer, les traïcions, la honestedat però sempre amb un repunt infantil, que et desencisa (només en certs moments de la narració).

Tot i això, és una bona novel·la per descobrir nous autors que escriuen en llengua catalana i que cal, doncs, donar una empempta perquè ho segueixin fent, per fer d'aquesta llengua un mitjà d'expressió que no quedi endarrerit, per evitar que aquestes noves veus, que tenen molt per cridar, romanguin en silenci sota l'aigua.