Mònica Esbert, l'aigua i el silenci

Fa ja algunes setmanes, vaig acabar la lectura  d'aquest llibre de Mònica Esbert: El silenci sota l'aigua.

He de dir que no el vaig trobar solet, sinó que me'l va recomenar certa persona apassionada de la literatura catalana i crítica literària.

És per això que em vaig proposar devorar-lo de seguida, però a causa dels exàmens i tota la perafernàlia, ho vaig haver d'anar posposant. Quan vaig tenir temps, però, el vaig començar i no em va costar gaire acabar-lo.

He de dir que no és una novel·la excessivament llarga, però la vaig devorar de pressa, sense pensar gaire en el temps que emprava mentre passava les pàgines d'aquesta.

Amb tot, em va semblar una bona novel·la, tot i que emb certs matisos que, pel meu gust, caldria haver resolt abans de ser publicada: hi ha moments de la narració en els quals l'autora fa gala d'una gran capacitat d'anàlisi de les situacions complicades que se'ns presenten a tothom al llarg de la nostra vida, però hi ha altres moments en què trobes a faltar un cert grau de maduresa.

M'explico. Mònica Esbert és capaç de tractar temes tan durs i difícils com el càncer, les traïcions, la honestedat però sempre amb un repunt infantil, que et desencisa (només en certs moments de la narració).

Tot i això, és una bona novel·la per descobrir nous autors que escriuen en llengua catalana i que cal, doncs, donar una empempta perquè ho segueixin fent, per fer d'aquesta llengua un mitjà d'expressió que no quedi endarrerit, per evitar que aquestes noves veus, que tenen molt per cridar, romanguin en silenci sota l'aigua.