No és que no ho vulguis, però t'embriaga aquella sensació extranya de què el teu cos no respòn a allò que dicta la teva ment, no respòn als impulsos que el teu cervell li envia amb tanta insistència.
Què és el que no et deixa, des de fa ja una bona temporada, avançar i ser capaç de sentir-te realitzat amb el que fas? Has intentat trobar-hi milers de solucions però cap no et convenç; això sí, totes elles són externes a tu, externes a la teva pròpia persona.
Des de fa temps que vesses llàgrimes sense saber per què, com si es poguéssin escapar del llagrimal quan els ve de gust. Fa temps, també, que et sents immòbil com el tronc d'un arbre mil·lenari i sembles el far d'un port: constant i previsible fins que un dia deixis de funcionar. I no t'agrada.
Ves, surt del món metafísic en què vius inclòs, trenca la barrera que et separa de descobrir el que realment t'afecta tant: descobriràs que no és res que d'altres persones no hagin sentit mai. És només inseguretat, fragilitat, por al què vindrà...
Però, tanca els ulls i pensa detingudament, fes aquest esforç: què és el que realment t'omple i et pot fer ser feliç? Un cop analitzat, crida-ho als quatre vents i lluita-hi:
En aquesta vida, no es tracta de seguir el corrent, es tracta de ser la gota que va en contra per aconseguir allò que realment vol: no desembocar en un oceà on, per conveniència, ho canviarà tot.
Sempre he pensat que ser diferent als altres és una virtut, que no s'aconsegueix amb el pas del temps, que ho ets o no ho ets.
ResponEliminaI tu Aitor... You're one of a kind. Així que fes el que et dongui la gana i no preguntis a ningú que és el correcte. Equivocat, rectifica després. Molts cops escolliràs el camí equivocat, tots ho fem de tant en tant, és el preu que s'ha de pagar.